1. |
Anys 90
02:41
|
|||
|
Per més que no m'agraden ses renous molt fortes
i no suporto s'olor de ses granotes mortes.
Per més que em dóna igual si som molt important
o un tros de carn venuda a un centre comercial.
Que surtin es que pensin que sa llei és forta
que donin el que tenguin, surtin per sa porta.
Esperin a que avisin a qui a tot l’importa
i vegin que es moren perquè ell ho comporta.
Si! M’agrada veure com els meus ratolins
cerquen sortides mentre els assassin.
Són tan imbècils que segueixen pensant
que si s’esforcen trobaran un forat…
…Que les durà fins una guarderia
els mestres són robots vestits de polícia.
Que jugaran a jocs on es qui perd explota
o aquell on 30 botes et troben quan botes.
Que cantin es que pensin que qui canta espanta
que cantin el que vulguin som els anys 90.
Esperin mentre senten una veu que encanta
sa veu d’una sirena que viu dins sa panxa.
Si! M’agrada veure com els meus ratolins
cerquen sortides mentre els assassin.
Són tan imbècils que segueixen pensant
que si s’esforcen trobaran un forat…
Que surtin es que pensin que sa llei és forta
que donin el que tenguin, surtin per sa porta.
Esperin a que avisin a qui a tot l’importa
i vegin que es moren perquè ell ho comporta.
Que cantin es que pensin que qui canta espanta
que cantin el que vulguin som els anys 90.
Esperin mentre senten una veu que encanta
sa veu d’una sirena que viu dins sa panxa.
Si! M’agrada veure com els meus ratolins
cerquen sortides mentre els assassin.
Són tan imbècils que segueixen pensant
que si s’esforcen trobaran un forat…
Anys 90…
|
||||
2. |
Cuiner del futur
02:33
|
|||
|
He cuinat un dinar terrible impossible que caigui bé, a no ser que t’agradi entendre, tot s'acaba, res comença, sense entendre un poc de cuina i vida, ser una tempesta, preparar un convit amb ses idees clares i amb dosis d’espera,
de tranquila calma, esperant que caiguin rodant per s’escala.
Com monedes, com figures de plom, un poc més de cianur, som es cuiner del futur afegint mercuri pur, sa meua cuina és meua i jo vaig el que vull…
Llagosta viva, cornets de bassa, treu sa forquilla i deixa els escrúpuls per es postre i copa, ses baves cauen quan digereixes els àcids cremen, “—es sopar és un èxit!!” crida un tio de Mèxic, m’encanta com es mesclen es dolor i s’angoxa dins es meu ventrell, sa meua panxa, cervell a la planxa, esperant que caiguin rodant per s’escala.
Com monedes, com figures de plom, un poc més de cianur, som es cuiner del futur afegint mercuri pur, sa meua cuina és meua i jo faig el que vull…
|
||||
3. |
Solitari amb un més
03:15
|
|||
|
No… no ho fet bé, hauria d’haver explicat molt més, però és que no és fàcil trobar un bon capell,
i més quan es sap de tot i un poc massa, no hi queden lliçons i aprendre et treu massa.
Et diuen: --qui som? i no escoltes massa. Un any, un dia, un mes, solitari amb un més.
No… mai no he sigut prou major, un petit fallo perdó, però els jocs també cansen, i si amb s’aigo m’ofego, i profundament guanya,
i més quan es diu, de tot i un poc massa, no hi arriben cantons i s’enmig pesa massa.
Et diuen: -- d’on són? i no escoltes massa. Un any, un dia, un mes, solitari amb un més.
No… no m’he assegut per quedar, i aquesta tele no va, s’apaga amb els bons programes,
què hi hem de fer som així, perdut de peus, fort de cames,
Eeei! i quan es diu, suficient i mai massa, no es mastega tensió, simplement es riu massa.
Et diuen un nom i tu entens lo que passa. Un any, un dia, un mes, intentant menjar més.
Un any, un dia, un mes, esclau prim des mai més. Un any, un dia, un mes, solitari amb un més.
Una persona s’aixeca des sofà, es fa un cafè surt a passejar es ca.
Per es camí es troba amb un igual, xerren per els colzes, els temes van canviant.
Els cans s’oloren s’han enamorat, tot pot ser fàcil i provar no surt molt car…
… Quan es diu prou de tot i no és massa, ningú diu me’n fot, realment açò passa.
Et diuen de tot i t’en vas cap a casa. Un any, un dia, un mes, intentant pesar més. Un any, un dia, un mes, sense massa interés. Un any, un dia, un mes, no em fa falta res més.
|
||||
4. |
Cans
04:29
|
|||
|
Som una persona que ha tingut bons cans, un era de raça i va ser especial.
Era de nom Poppy, era un ca salsitxa que estimava els fiets de s’escola de davant ca meua.
Fins que un dia per voler travessar i jugar amb els fiets se’l va endur un cotxo
i quan vaig arribar d’escola vaig sentir que havia passat cosa, que injust és tot.
Aquell dia vaig veure a sa germana plorar i sa pena li queia
entre ses dues mans banyades intentant tornar enrere en es temps.
No ploris més, ho entenc… no es pot tenir sempre el que tens.
En Chulín somiava que follava molt i rodava lliure entre Es Pins i Es Born.
Suvora Can Fullana, sa llibreria que hi havia fa molt i en Chulín també hi era.
Una mescla de Pequinès i Chihuahua, va néixer amb sa coa curta i a sa gossera va fer estones llargues, va fugir…
I aquell dia no compta perquè no va tornar i jo crec que una cussa el va enamorar
i m’estima però no el tornaré a tenir aquí.
És aixi, ho entenc… no es pot tenir sempre el que tens.
Per tu Chulín…
De petits ja volem agafar fort ses coses
i rompem es suau i oportú moment just.
No perdràs tot el bo que sa vida et desitja
perquè també hi ha en tu una part del seu gust
i aquell dia comença en es fons del teu cap
i m’agrada quan penses que per fi t’ho has guanyat i el mires, un cosset tant petit com un tap.
Pensa un nom i acompanya a un amic a través d’uns bons anys… i estima’l com estimen els cans.
|
||||
5. |
Ses portes del retorn
05:48
|
|||
|
S’al.lota de cabells hipnòtics, ha provocat un mar de crits.
Perduts davall ses oles queden els meus millors desitjos morts.
Em costa nedar fins sa costa, em costa esquivar tants de borbs.
Es port té massa barques grosses, no hi caben més nàufrags com jo.
Quan vegis a prop sa tempesta, quan sentis els primers dos trons.
Som jo cercant una sortida, suplicant amor.
De sa pitjor manera, és cert, però no puc oferir res millor.
Canten es núvols des capvespre.
S’obren ses portes del retorn.
S’al.lota d’infinita absència, sempre acostuma a no venir.
Només els que pensen amb ella, la poden visitar allà on viu.
Em costa acostumar els meus nervis, em costa encaixar tots els cops.
Es riu té massa roques grosses, no hi caben més pedres com jo.
Quan vegis a prop sa tempesta, quan sentis els primers dos trons.
Som jo cercant una sortida, suplicant amor.
De sa pitjor manera, és cert, però no puc oferir res millor.
Canten els núvols des capvespre.
S’obren ses portes del retorn.
Quan vegis aprop sa tempesta, i sentis que falten dos trons.
Hauré trobat una sortida…hauré trobat s’amor.
De sa millor manera, ho sé, perquè ha sigut lo millor per tots dos.
Callen els núvols des capvespre.
Es tanquen ses portes del dolor.
|
||||
6. |
Normes
03:28
|
|||
|
Frega açò, garna açò, aixeca açò, mira aquí, no miris més si no vols sofrir.
Maledicció! No et farà gràcia ser jutjat per vessut.
No! Aquí els vessuts no aturen mai, s’aixequen quan ni tan sols dormen els galls,
amb s’il·lusio de tenir més de deu minuts per dinar.
Jo no trïï ses normes, ses normes em trien a jo!!
Pensa així, dorm així, actua així, sigues tu, però no canvïïs d’actitud.
Repercussions, no et farà gràcia ser jutjat per venut.
No! Aquí els venuts no compren mai, esperen avam si els preus tornen regals,
amb s’il·lusió de tenir més que deu sabates i un dalt.
Jo no trïï ses normes, ses normes em trien a jo!!
Jo… sóc com sóc i no sempre puc estar pendent de ses coses que don.
Entén, sóc imperfecte i per més que no em creguis em van educar amb indirectes.
Jo no trïï ses normes, ses normes em trien a jo!!
|
||||
7. |
Infern permanent
03:58
|
|||
|
Em sent com una bruixa que la cremen a sa plaça mentre van diguent:
Sa puta bruixa se pensava que fer màgia no pot ser dolent.
És com un càstig per provar d’obrir ses portes com un ca impacient
és sa tortura més antiga i més moderna que ha inventat sa gent.
Quina gràcia pot tenir es torment?
ja ho sé, es mal que tenen altres fa que pensin que jo estic molt bé…
Un cuc, pedres de terra i un taüt mig enterrat amb s'humitat del camp
ha funcionat som immortal com ses llegendes que sempre he escoltat.
Som una bruixa sense vida amb molt més vida ara que ha acabat
és un miracle i no m'importa si en Walt Disney ja ho havia emprat.
Quina gràcia pot tenir s'espant?
ja ho sé, es mal que tenen altres, fa que pensi ho estic fent molt bé…
Prepareu 1000 fogueres i tians d’oli calent
que amb jo viureu un infern permanent.
Em calent amb s'aura que m’envolta fruit des nervis d’estar malament
ara que puc volar m’he interessat per sa rosa des vents.
Si bufes em veuràs creuant el cel amb foc incandescent
cauré damunt ses cases com tempesta d’amor violent.
Quina gràcia pot tenir es torment?
ja ho sé, es mal que tenen altres fa que pensin que jo estic molt bé…
Prepareu 1000 fogueres i tians d’oli calent
que amb jo viureu un infern permanent.
Ses cendres agraden i els turistes per venir paguen molt.
És gràcies a jo que ara passegen perquè creuen el que cont.
Es temps m'ha fet estàtua casi eterna d’una vila que vaig destruir
tothom es pensa que fa segles que no hi som i açò ho fa divertit.
Quan quedis a les fosques em veuràs en es peus des teu llit
l’únic que ens separa és sa distància entre es terror i un crit.
Quina gràcia pot tenir estar ferit?
resumint, es mal que tenen altres fa que pensi que res té sentit.
|
||||
8. |
Som
02:59
|
|||
|
Els peixos que acaben pescats no saben on acabaran, se darreres gotes d’un cos que s’esgota seran es rovell d’algun ham.
Els arbres que acaben cremats, no saben quan més aguantaran,
Ses darreres rames on tu i jo ens penjàvem són cendre d’algun avantpassat.
Som...
Ses estrelles que acaben morint no saben que es vespre les pint,
ses darreres flames just quan me deixaves representen un per sempre infinit.
Ses cases que acaben caient no saben lo trist que ara em sent,
s’estudi on vaig créixer no ho vull però em deixa amb cara d’adult impacient.
Som...
Ses coses que acaben passant no saben si és el que esteim cercant,
ses darreres hores, sentir que tu plores per jo és un conflicte constant.
Lo hermós que és tornar a viure junts no es sap si és una coma o un punt,
però poc importa sa por ha quedat morta, tots som estudiants d’aquest curs.
|
||||
9. |
M'agradaria
02:36
|
|||
|
S’hora s’atracava i no podia evitar sentir sa por entrar a sa pell com una agulla, una cura.
Vull pensar que serà ràpid i demà quan surti es sol em sentiré millor que mai per poder veure si era gol.
Tenc amigues, tenc infància, tenc amics i després jo, ens ajudàvem com formigues però érem caragols.
Sa casa damunt s’esquena, una vida per omplir, coses bones, bona cara, tot és nou de bon matí.
Però un dia una persona em va dir alerta som aquí, et faré desitjar calma, companyia per morir.
Som un grup que si es baralla tots sabem que anirà gros, dominarà es que tengui un físic que amb els anys s’ha fet més fort.
M’agradaria estimar-te, però és més fàcil dominar-te.
S’àguila quan posa els ous ha de vigilar per sempre a no ser que els seu rivals no els vulguin rompre per gana.
Democràcia d’institut, violència i un taüt, sa natura no ens traeix, els humans som qui l’engana.
Ja es senten ses sirenes, però són de polícia, d’ambulància, de farmàcia d’un final on tothom crida.
Amb caràcter despistat pens amb tot el que ha passat, i si tot és culpa meua dic que tot ha estat mentida.
M’agradaria estimar-te, però és més fàcil dominar-te.
Jo vull cosa, tu vols cosa, ell i ella, noltros, voltros , ells ho saben i els hi agrada perquè tothom és feliç.
Menys qui esperi una abraçada i ho expliqui a un bon amic que ho publica a s’instagram amb es hastag #diagris
Ara ja no vull baralla ni escampar es meu mal humor, he vist clar que te la jugues i és un joc a vida o mort
Quina sort, quina alegria descubrir que ser dolent és destacar per dir a nes altres jo estic bé i tu malament.
Sé que guanya es que no cau, però caure cau tothom, no he de creure que sa vida té una deute amb es meu nom.
És molt simple, és molt directe, és tan fàcil que fa por, no tindràs mai el que cerques perquè és teu però ho tenc jo.
M’agradaria estimar-te, però és més fàcil dominar-te.
|
||||
10. |
||||
|
Vaig cap a un funeral
S'ha mort una rata
Vam tenir amistat
Veig tres rates plorant
Damunt una tomba
De fems i pedaç
Benvinguts a sa festa de qui menja humans
Merda! Ses rates m'agafen
Són altes com arbres
I fortes com cabres
Que cony volen de jo
Me tiren a un racó
Ei Bep! tu per aquí
Joder ja no tens dits
Benvinguts a sa festa de qui menja humans
Sembla que esperaran a diumenge
Ni puta idea de perquè
Però les sent grinyolar
En Bep xerra de llum i sortides
Mirant com te ses ferides
Millor estaria callat
Benvinguts a sa festa de qui menja humans
Si surt d'aquí promet ser un servidor de Déu
Escamparé es seu nom i no em sabrà greu
Benvinguts a sa festa de qui menja humans
Cinc anys i encara me donen
Menjar faig 100 quilos
Amb sa carn mai fan bromes
D'en Bep hi queden ets ossos
Me'n vaig per fi arriben
I m'arrabassen a trossos
Benvinguts a sa festa de qui menja humans
|
||||
If you like Leonmanso, you may also like:
In the Key of Grey
by Matt Dorrien
Nilsson and Newman meet in Matt Dorrien’s deeply-felt piano-driven barroom ballads.
go to album
Pittsburgh artist Merce Lemon makes tender and open-hearted indie pop with echoes of Frankie Cosmos.
go to album
Sweet and honest bedroom pop made with the sparest of instrumentation and topped with poetically melancholy lyrics.
go to album
The Texan sibling indie-folk duo is back with a new album that is filled with sweeping, cinematic tracks.
go to album
The Oh Hellos return with their glorious Southern Texas twang-tinged rock.
go to album
Bandcamp stalwarts Maggie and Tyler Heath return with a brand new album, and for the first time - vinyl!
go to album
My Christmas Plea
by Matt Dorrien
Portland singer/songwriter delivers a gorgeous Christmas EP, fashioned in the lush style of classics by Bing Crosby and Johnny Mathis.
go to album
